KM 32 (A-1104), de Carles Castell Puig

Avui recuperem un relat del primer recull "Divuit petits grans relats" (Sevilla, 2012). Una bona mostra del que es pot fer amb menys de 2.500 paraules (626, per ser exactes).

 

KM 32 (A-1104)

de Carles Castell Puig

 

A la memòria d’Antonio las Vegas

 

De lluny, sembla un campament gitano.

Els conductors que enfilen la recta inacabable que travessa els Monegros es fan creus dels llocs tan insospitats on són capaços d’assentar-se aquesta gent. Contrariats, mouen el cap, fan petar la llengua i pensen que no saben on anirem a parar. Quan s’acosten al quilòmetre 32 dubten si reduir la velocitat per tenir temps d’insultar-los com es mereixen, o bé acontentar-se amb tocar la botzina i regalar-los un gest obscè amb les mans. Tanmateix, la sorpresa els impedeix fer cap de les dues coses. De prop, no són més que una colla de pixapins que han improvisat un pícnic a la vora de la carretera. “S’ha de ser hortera. Si ho féssim nosaltres, la gent de camp, ens titllarien d’analfabets, d’animals que no saben valorar les coses. Però, és clar, els de ciutat poden fer el que vulguin. Doncs a la merda amb ells”. El raonament ha durat uns segons i el cotxe ha avançat un centenar de metres, suficients perquè la botzinada no se senti i la botifarra no tingui qui la contempli.

S’equivoquen. En realitat, sí que es tracta d’un campament gitano. Encara que ells no siguin gitanos, ni allò sigui un campament.

L’escena no deixa lloc al dubte. Els cotxes encerclen l’ermot que separa els ressecs camps de cereals del voral de la carretera. Terra de frontera; terra de ningú; terra de tothom qui sap fer-la seva. Indrets prou marginals com perquè els urbanites semblin zíngars nòmades. O perquè ho siguin. A l’interior de l’espai robat al no-res, les figures evolucionen al ritme de les converses, de la música, de les rialles. Les rotllanes, a peu dret o asseguts sobre robes multicolors, propicien que circuli el menjar i la beguda. I també les bromes, les abraçades i les confidències. Els nanos improvisen un joc lluny de la mirada dels pares, no sigui cas que no entenguin la gràcia de tirar-se aquelles pedres tan blanques. I tan grosses. Sense roba estesa, els adults poden anar apujant el to de la tertúlia, alhora que baixa el nivell de les ampolles. Alguns canten o inicien uns passos de ball. Cada nova vianda, cada ampolla que es destapa, és rebuda amb un esclat de vida en un paisatge que es marceix sota el sol. Només alguna pixarada, mal dissimulada darrera una savina, retorna a la terra guixenca allò que reclama inútilment al cel. Sota aquest mateix cel blau de tardor, un estol de voltors sobrevola el grup, cercant restes de menjar que endur-se al pap. No saben que aquests viatgers no deixen mai cap rastre darrera seu.

Els primers plors de la canalla indiquen que és hora d’anar plegant. Encara hi ha temps per un darrer glop, una cigarreta, mentre es renya, sense massa severitat, a qui ha tirat el roc, i es consola, amb tota la tendresa, a qui l’ha aturat amb el cap. De mica en mica, el campament s’aixeca i en pocs minuts els cotxes tornen a contenir tota l’existència d’aquells éssers. Abans d’engegar, el poeta, perquè en un campament gitano sempre hi ha un poeta, fa una mirada al seu voltant i es convenç un cop més que el lloc és el que menys importa. Allò que té sentit és el viatge en ell mateix. Els vehicles passen pel costat de l’indicador del quilòmetre 32 i enfilen cap a l’est, sense pressa, potser sense rumb. El núvol de pols s’enduu tot vestigi de la seva presència. Tan sols queda algun paper que rodola a batzegades entre les plantes de barrella, impulsat per un vent que vol esborrar com abans millor la petjada de les roderes.

 

Aprofitant un corrent ascendent, els voltors remunten el vol i es desplacen cap a l’oest, en direcció a l’aliment segur del canyet.

Afegeix un nou comentari