ELS CAMPS DE LA TORRE NEGRA, de Carles Castell

No som els únics a qui els agrada com escriu el Carles Castell! ;)

El Ramon Bosch, col·laborador del Diari de Terrassa, també en diu meravelles en referència al llibre "Els camps de la Torre Negra, Un any d'imatges i sensacions".

Aquest és el nom de l'opuscle que ha publicat Carles Castell on, a través d'imatges i de textos propis, ens explica els canvis que va observant al llarg de l'any en el paisatge d'aquest indret santcugatenc. El llibret és una pura delícia perquè Castell hi exhibeix una gran capacitat d'observació de la natura, fruit de la seva professió de biòleg, i un excel·lent talent narratiu per explicar-nos el que veu i el que escolta en el seu passeig per aquells camps. El papanatisme barceloní ha creat un marc mental tan fort que avui dia hem de considerar com una cosa extraordinària, gairebé una meravella, que un escriptor sigui capaç d'esmentar els ocells pel seu nom, i les plantes i els arbres. En els textos de Castell hi ha xoriguers i aligots, falciots i tudons, orenetes i garses, cotxes i pinsans i caderneres i pica-soques; alzines i roures i oms; blat i cards i olivardes i malves i trèvols, ravenissa i lletsons, lletereses, ranuncles i borratges; estepes i aranyoners i arços i marfulls. Només per això, per haver sabut poblar aquests camps tan propers de personatges amb noms propis, ja val la pena llegir aquest opuscle.

Però Castell va més enllà i pobla aquests camps de vida, els ocells, els arbustos, els arbres, són, com dirà ell mateix al final del llibre, "els actors d'una obra sublim i delicada". Per això el llibre, en què cada mes té un text i una fotografia propis, comença al maig, per poder-lo acabar en el mes d'abril i fer evident que el seu esclat de vida és com el moment final d'una representació, quan tots els actors "tornen a sortir a escena per rebre, de l'afortunat testimoni, el merescut reconeixement per una composició extraordinària. Hauríem de mirar de no esgarrar-ho per poder, any rere any, continuar gaudint de cada nova i única representació". No hi puc estar més d'acord.

Mentrestant, entre maig i abril, aquests actors suara esmentats van tenint les seves escenes pròpies. Els ocells, naturalment: "Una parella de tudons que creuen com sagetes el cel, la garsa que voleteja entre les branques dels pins, una agosarada cotxa que feineja inquieta sense perdre d'ull els possibles perills o un estol de pinsans espantadissos que aterren a la recerca d'alguna llavor oblidada i s'enlairen tot seguit per refugiar-se apressats a les bardisses". Però també la pluja hi té un paper actiu: "Les primeres tempestes de finals d'agost han esquinçat la crosta de terra resseca. Els embats de la pluja i el vent han vinclat els rostolls i han despentinat les piles de la palla, donant al camp un aspecte de desordre, d'ensalvatgiment". Però també l'home. "L'arada no ha tingut cap clemència i s'ha clavat ben fondo, capgirant la terra i deixant com a testimoni uns solcs esventrats que mostren les seves entranyes. Pertorbar per regenerar. Ferir per reviure. Un contrasentit tan humà com la ferma voluntat de la persona que llaura."

I enmig d'aquests camps plens d'ànima, i d'ànimes, el narrador, que ens ho explica i hi projecta la seva subjectivitat, afectat ell mateix per la bellesa d'allò que veu. I en aquest punt és on rau la singularitat de la veu narrativa de Castell que, com he dit abans, no es limita a la narració literària del que observa sinó que això no impedeix que surti, de tant en tant, la seva formació de biòleg: "La primavera meteorològica s'ha avançat a l'astronòmica i la calor ha fet acte de presència, de sobte, a mitjan març. (...) La diferent fertilitat del sòl, degut sovint als subtils microrelleus dels camps, dóna lloc a petites clapes de cereal més crescut i d'un verd més intens. El conjunt recorda ben bé un arxipèlag d'illetes en la immensitat d'aquest mar tan verd".

Cal felicitar Castell per haver sabut pouar tanta bellesa en un paisatge tan proper que, de ben segur, mirarem ja amb uns altres ulls cada vegada que anem a caminar per aquesta "terra aspra, que només la feina de generacions ha permès que hagi alimentat homes i animals des de temps immemorials. Per si no hi hagués encara prou raons, simplement per respecte a la memòria dels nostres avis no hauríem de deixar perdre mai aquests camps".

Article disponible a www.diarideterrassa.es

Més informació sobre el llibre i com aconseguir-lo a www.totsantcugat.cat

Afegeix un nou comentari