LA CASA DEL MOLÍ, de Mònica Pagès

Avui recuperem un relat del tercer recull "Trezte petits grans relats" (Editorial Proxima, 2016). Una bona mostra del que es pot fer amb menys de 2.500 paraules (1.012, per ser exactes).

 

LA CASA DEL MOLÍ

Quina joia la de l’Ares quan s’apropava pel caminet i sentia, de lluny, els cops de les pales de rentar contra la pedra, la xerrameca i els riures de les dones grans o els crits enjogassats de les més joves que s’esquitxaven i es perseguien cuita-corrents amb els davantals ben molls i els cabells perlats de sabó. Quina joia gaudir de la llum del sol que s’escolava entre les fustes mig corcades del taulat i es reflectia, ben blanca, en les petites ones de l’aigua.

El safareig del poble, l’únic indret on hi trobava consol. Aquella alegria se’m pujava a les galtes i als llavis, se m’enganxava al coll i, com l’aigua fresca, s’enduia tota la brutícia dels meus dies. Allà, envoltada d’aquella llum, em sentia neta i pura i blanca, com no recordava haver estat mai.

D’un temps ençà, l’Ares malvivia a la casa del molí, amb la mare, la Nàsia, i en Pere el moliner, un home malgirbat i coix a resultes d’una caiguda que sa mare va patir just abans de parir-lo. O, si més no, això era el que ell explicava.

De caràcter agre, aquell home apaivagava el dolor que li produïa el seu cos esgarrat engolint aiguardent o, quan no trobava res més, les infusions de reig bord de la Nàsia. En els moments de sobrietat que lluïa de tant en tant, la lucidesa s’obria pas dins el seu cap retornant-li el reflex de la seva deformitat. Llavors, volent amainar la ràbia que li bullia per com n’era de tolit, escometia amb força contra qualsevol que es creués en el seu camí, fos home, dona o gos. I sempre, sempre les trobava a elles feinejant a la vora.

Sovint, després d’atonyinar-les sense treva, tot d’una, esgotat per l’esforç, s’aturava i, amb un darrer cop a la porta, marxava de cap a la taverna. Aquell era el moment en què els ungüents de la Nàsia feien el seu servei guarint les ferides o els membres esquinçats, amarant el seus cossos d’olor de terra humida i de molsa. En aquelles estones de tendre intimitat, mare i filla, gaudien d’un bri de felicitat que resplendia, feble, dins la foscor d’aquella casa.

Però l’horror no acabava aquí. Sempre quan, abans de despuntar l’alba, en Pere tornava de la taverna amb la fetor de l’aiguardent a l’alè i la roba molla de suor i de rosada, ranquejant, s’esmunyia dins el jaç de l’Ares, que ofegava un fàstic infinit mossegant el coixí i deixant-lo xop de saliva ensangonada. I així fins que, amb la por i l’angúnia enganxades a la pell, va quedar prenyada.

Els dies sumaven pes al seu ventre i, mentre un matí es rentava d’amagat amb l’aigua glaçada del gibrell, la Nàsia va adonar-se d’aquella inflor evident. Davant d’aquella visió, la ràbia i la culpa es barrejaren al seu pit com un beuratge metzinós, el seu rostre marcit es va enfosquir encara més, com si l’ombra del diable l’hagués travessat i les mans, cantelludes i aspres, se li van tibar amb un gest esfereïdor.

I aquella mateixa nit la mare moria amb el cap esberlat, després d’abraonar-se contra en Pere i haver-lo colpejat tan fort com va ser capaç, la pobra, amb el seu cos esprimatxat i envellit pels molts anys de menjar poc i triscar massa. Llavors, una tristor negre de nit sense lluna es va fondre dins el meu pit, com ferro a la forja, i ja no en va sortir mai més. Em vaig quedar sola amb aquell home a la casa del molí, amb una criatura al ventre que jo no volia. I ell tampoc.

Per Nadal, l’Ares paria una criatura bruna i petita. I tan bon punt va poder llevar-se, la va embolcallar en un mocador de fer farcells i la va deixar a la vora del seu jaç, al terra humit.  No se la mirava mai gaire i, quan a la fi li posava un pit a la boca, era per fer callar aquell crit de gat que no parava, estrident. De vegades, quan traginava per la casa o pel molí, per no sentir els seus plors i adormir-la, se la penjava a l’esquena amb el mocador i se’n oblidava, de tan menuda i prima com era.

En ella hi veia els seus ulls, d’un verd profund i fosc com l’aigua ennegrida del fons del pou. I també n’era molt de rabiüda, com ell, i es passava el dia plorant i cridant i només volia que xuclar-me la vida com una sangonera. No volia tenir-la amb mi, aquella criatura no era meva. Jo només l’havia parit i prou. Era aquell bord que havia capgirat la meva vida, matant-me la mare i fent-me una criatura. I jo, em sentia com no res.

Amb la desesperança arrapada a l’ànima, un capvespre va tornar al safareig. El seu pit ofegat per l’enyor de la mare i la seva espatlla carregada amb el pes d’un petit farcell. Pel camí l’acompanyava el sol tot regalant els seus darrers reflexos als seus ulls que, entornats i plorosos, intentaven esquivar-los. L’aigua del safareig era ben clara, quasi transparent, només tacada per algun petit núvol de sabó que li va fer enyorar un cop més l’alegria d’aquell indret.

Desitjava tant tornar a viure aquella joia! Volia tornar a ser la nena que feia bugada i gaudia d’aquell món lluminós que, per uns instants, m’allunyava de les ombres de la casa del molí. Volia desfer-me del darrer llast que em mantenia presonera de la foscor. I fugir.

Lentament, desfà el nus que lliga a la seva cintura el farcell col·locant-lo amb mans tremoloses sobre l’aigua, com si esperés, d’alguna manera, que pogués surar. Però el farcell s’enfonsa poc a poc movent-se com un peix fora de l’aigua, encongint-se i estirant-se amb moviments ràpids. A la fi, un darrer moviment, ara ja més lent, acompanya el so de l’aigua batent contra els morets del safareig.

Però l’Ares no ho sent. Fa estona que camina amb pas feixuc però decidit, sense mirar enrere, cap a una altra llum, ben lluny de la casa del molí. 

 

Mònica Pagès

Afegeix un nou comentari